La casa de la platja, 26/11/09

Dijous 26 de novembre a les 20:30 h. els membres del "Club de lectura" ens vam reunir per comentar el segon llibre del cicle Emili Rosales, La casa de la platja.


La reunió va començar, com és habitual, amb una introducció del coordinador-moderador del club, Alfons Brosel. Va iniciar la intervenció fent referència a la conferència dictada pel Sr. Villatoro una setmana abans, va fer un resum de la conferència i va utilitzar la seva idea central: el tòpic del jardí perdut, per il·lustrar la idea central de la novel·la que era la mateixa: el jardí i el món perdut de la infància i la joventut simbolitzat en aquest cas per la casa de la platja del protagonista.

A partir d’aquí van sortir diferents versions del jardí perdut i de la nostàlgia que traspua tota la novel·la: per una banda va quedar clar que es tracta d’un llibre clarament autobiogràfic que descriu la història d’amor amb la terra de Rosales, el Delta de l’Ebre, però alhora l’autor és capaç de deixar la terra enrera per projectar-se més enllà i crèixer com a persona sense oblidar mai els seus orígens.

L’autor al llarg de tot el llibre fa un procés de record d’experiències, històries, sensacions i valors, per tal d’acumular-los en el seu interior, d’aquest manera encara que el món físic desapareixi, i de fet arribar a desapareixer perquè la casa de la platja és ensorrada per fer-hi un passeig marítim, perviuen els records que no pot prendre res ni ningú.

Aquest treball de recuperació de les parts de la seva història lligades a la terra i a la família és, de fet, l’argument de la novel·la més que no pas els fets que hi passen que no deixen de ser anècdotes que tot i ser necessàries pel desenvolupament de la novel·la no són el seu cos sencer.

Enmig dels records, de l’ara i l’abans hi ha dos personatges que actuen com la cara i la creu. Un és Sebastià, l’oncle del protagonista que simbolitza l’arrelament total a la terra després d’un procés d’allunyament i èxit que va culminar en tragèdia, l’altre és Joan Costa, l’escriptor, que va marxar per créixer com a persona i com escriptor, que fa la seva vida a la capital però que torna a les seves arrels com a estiuejant. L’oncle, malgrat la seva experiència empeny el seu nebot a marxar, a tallar amarres tot i que ell està varat al mig dels arrossars, l’escriptor, d’alguna manera, li dona suport i li recorda les seves arrels quan és a la capital i li recorda que, com ell, sempre podrà tornar.

Hi ha un element important que actua com a símbol d’aquest retorn als orígens, es tracta de la taula de pedra que representa la unió familiar. D’altra banda també hi apareix un altre element recorrent en les obres de Rosales, els mapes.

L’estil podríem qualificar-lo de poètic, amb un vocabulari molt ric i ampli, unes descripcions molt treballades i que és capaç d’oferir sensacions als lectors. El ritme és sempre lent, i l’autor l’utilitza per anar desglossant aspectes de la seva biografia.

De tota manera al tractar-se d’una obra d’escriptor novell en ocasions abusa dels tòpics i pot semblar que no aporta massa coses noves al panorama literari.

Aquesta darrera afirmació ens porta a discutir, de manera general, sobre l’aportació de novetats per part dels escriptors i la necessitat d’absorbció d’aquestes novetats per part dels lectors.

El grup es tornarà a trobar després de les festes de Nadal per comentar la darrera novel·la del cicle i Premi Sant Jordi La ciutat invisible