Muriel Barbery. L’Elegància de l'eriçó, 25 de febrer de 2010

Dijous 25 de febrer a les 20:30 h. els participants del Club de Lectura es van reunir per comentar el llibre L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery.

Com és habitual l’Alfons Brosel, coordinador del club, es va encarregar de repassar la biografia de l’autora i de fer un breu resum de la novel·la. A partir d’aquí el comentari general i pràcticament unànime és que estàvem davant d’un molt bon llibre esquitxat de frases magnífiques capaces de resumir un pensament. Per tant, l’èxit que el precedeix, premi dels llibreters francesos 2007, traduccions a més de cinquanta llengües, esta completament justificat.

La novel·la es concentra en tres personatges: Renée la portera, Paloma la nena superdotada i Ozu el nou veí japonès. Cada un d’ells, però sobretot els personatges femenins, estan dins un cercle, un món tancat que no obren pràcticament a ningú, talment com un eriçó (d’aquí el títol). Renée i Paloma actuen com eriçons, es cargolen en elles mateixes i treuen les punxes a tot allò exterior. La interconnexió entre els tres cercles, la comunicació i el coneixement mutu fan avançar la novel·la i fan que els punts de vista dels dos eriçons canviïn fins acabar transformant les seves vides.

Un dels protagonistes, Renée, acaba el llibre acceptant la mort des de la seva pròpia vida, en canvi Paloma acaba acceptant la vida des del seu concepte de mort. Si observem aquests canvis de manera global, i amb la “pista” que ens dóna Ozu i tota la fascinació pel Japó que traspua la novel·la, veurem que es va produint un canvi de la filosofia occidental cap a l’oriental. El pas del temps per l’immobilisme i la visió de conjunt per la visió del detall, tot això ens queda molt ben resumit a la darrera escena de la novel·la quan el veí japonès i la nena s’aturen a l’escala, únicament, per “viure el moment”.

Renée, la portera, ens descriu el seu naixement a la vida a partir del món intel·lectual i de la possibilitat d’entendre i de comprendre la vida en si mateixa, però sempre des del punt de vista de la raó i no del sentiment. Sempre prefereix el coneixement a l’emoció, en cap moment és un personatge creatiu si no que beu i transmet tot allò que algú altre ha pensat o expressat abans. Davant d’això el lector no sabrà mai si és realment feliç amb la seva vida i amb el sacrifici de viure una vida que, intel·lectualment, no li pertoca. Ja que fins que no apareix el personatge masculí que imprimeix un canvi de ritme important a la novel·la no veiem Renée realment exultant i deixant-se portar per l’emoció més que no pas per la raó: se’n va a la perruqueria, canvia el vestuari, riu sense vergonya,...

L’acceptació de manera absolutament resignada del seu lloc a la societat, ella està a baix a la seva porteria mentre que els seus amos estan als pisos superiors és una metàfora clara de la classe social a la qual pertany cadascun. Malgrat, o pot ser per què, accepta estar per sota a la piràmide social, i encara es reforça en aquesta idea fent-ne una opció de vida, mor per ajudar algú que està encara molt per sota d’ella.

En el fons percebem a la novel·la un cert ressentiment envers els poderosos alhora que desenvolupa la idea, tot i que de manera moderna i original, de la lluita de classes, el món proletari “versus” del món burgés. Al mig dels dos mons l’exotisme d’Ozu que ni per cultura ni per hàbits és d’aquest món.

La burgesia francesa queda especialment ben retratada amb el pinzell de Paloma. Com que és una d’ells pot descriure’ls de manera exacta, tot i que en aquest cas darrera Paloma veiem el ressentiment de Barbery. La nena ens descriu la vida còmoda de la seva família i veïns, representada per la cura de les plantes, dels animals domèstics i les visites als psicòlegs.

El personatge de Paloma pot semblar per alguns repel·lent i esnob, sobretot al principi del llibre, després aquests trets es van corregint.

El sentit de l’humor, que plana subtil però insistent al llarg de la novel·la, suavitza en molts casos la figura de Paloma, que sense aquests tocs humorístics seria, senzillament, insuportable. L’humor serveix també per submergir Renée en un bany de simpatia ja que sense aquests trets la figura de la portera podria ratllar la sordidesa. El mateix humor ens humanitza també la figura d’Ozu, que esdevé més real alhora que li resta la perfecció que ens el faria absolutament increïble.